Durant els primers dies de febrer del 2015 vam anar escampant per les xarxes socials alguns enigmes relacionats amb Occitània amb l'etiqueta #QuEsÒc ?
Vols esbrinar els enigmes?
Aquesta és la piulada que anunciava la sequència d’enigmes que s’anirien publicant cada matí durant 21 dies.
| Des d'ara que cada matí em pregunto #QuEsÒc #Mirabèl |
| Tre ara, cada matin que'm demandi çò #QuEsÒc #Mirabèl |
Els missatges alguns son bilingües i altres només en una sola llengua.
En el requadre en blanc hi tens la resposta a l’enigma.
Només cal que seleccionis el text ocult amb el cursor
* * *
Sí, sí... però aquest "Sud de França" fins on arriba?
|
Tiòc... Mès aquesth "Sud de França" fins on arriba?
|
Sobre l’extensió territorial d’Occitània. Normalment es diu que Occitània és el sud de França, però mai ens imaginem que aquest sud sigui tan gran i tan extens!
Contempla el mapa del #QuadèrnÒc i capta la grandària d’aquest país.
Recorda que Occitània passa per 4 països:
França
Catalunya Itàlia Principat de Mònaco |
Tria la resposta correcta:
Va classificar Dante les llengües romàniques?
|
Causís la bona responsa:
Classifiquèt Dante las lengas romanicas?
|
Les tres respostes són correctes, ja que totes tres són locucions en llatí per dir “afirmatiu”. Justament Dante va classificar les llengües romàniques per la seva manera d’expressar l’afirmació. I observa que hi ha tres maneres segons la locució del llatí que cada una d’elles utilitzava i que amb l’evolució de cada parlar va donar lloc a les següents expressions:
“hoc ille” → oïl (llengua d’oïl) → oui
“hoc” → òc (llengua d’òc) → òc
“sic”→ sí (llengua de sí) → sí
|
En un costat alguns s'hi emporten La Palma, i en l'altre costat el Goya la va palmar.
|
Per un costat (costa mediterrània) en referim a La Palma com al màxim guardó que es pot aconseguir en el Festival de Cannes, que és la Palma d’Or.
A l’altre costat (costa atlàntica) ens referim a Bordèu, la ciutat on Francisco Goya va passar exiliat els darrers anys de la seva vida (1824-28) i hi va morir l’any 1828 (fins i tot hi va estar un bon grapat d’anys enterrat).
El joc de paraules entre “La Palma d’Or” i l’acció de “palmar-la” ens porta de Canas a Bordèu. Però el fet de que un “Goya” sigui també el guardó entregat en els premis anuals de l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España ens torna des de Bordèu cap a Canas altra vegada (i no cal dir que ambdues poblacions són occitanes!)
|
| Iepa! Els pantalons que segurament t'has posat avui... saps d'on venen? #QuEsÒc ? #Mirabèl |
| Tè! Los pantalons que au segur t'as hicat uei... e sabes d'on venen? #QuEsÒc ? #Mirabèl |
Segurament, i per la popularitat que tenen, si duus uns pantalons… molt probablement seran uns texans. I saps que el seu origen és Occità?
El senyor Levi Strauss va tenir la idea de fer uns pantalons de treball que fossin prou resistents per a certes feines molt dures (com la de miner i altres). Ho va fer amb el mateix teixit que havia vist que s’utilitzava per a les lones de grans tendes i tendals i que era molt resistent. Aquest teixit és el denim, un teixit que sembla que té el seu origen ja a l’Edat Mitjana per Europa però del qual, si més no, a partir del segle XVII Nimes n’esdevé el centre de producció més important fins al punt que dóna nom al teixit: era el teixit que venia de Nimes = deNimes = Denim
|
-És aquí el centre del món?
-No, queda just una mica més avall.
|
A on està el centre del món? Nosaltres encara no ho sabem ben bé, però en Salvador Dalí ho tenia ben clar: el centre del món està just allà on hi ha l’estació de Perpinyà (no exagerem, així ho expressa ell en els seus escrits: aquesta estació és el centre còsmic de l’univers).
Si bé amb una de les primeres impressions que la gent es queda d’Occitània és amb aquest “sud de França” de seguida ve la pregunta de: “i la Catalunya nord també?”. Tot i ser administrativament francesa, la Catalunya nord forma part dels Països Catalans i no pas d’Occitània.
Per això, si aneu buscant el centre de l’univers per Occitània anireu una mica errats: us queda just una mica més avall (si més no, per en Salvador Dalí!)
|
A on enviaries el teu cunyat a mesurar la pressió atmosfèrica?
|
Al Puèi Domat. O això és el que va fer en Blasi Pascal
Blasi Pascal (segurament un dels matemàtics, físics i inventor més important i que també era occità) treballava enfeinat amb les seves teories i experiments sobre el buit i les pressions dels líquids.
Va ser així que el dia 19 de setembre de 1648 va enviar el seu cunyat a fer el següent experiment: va fer transportar al seu cunyat Florin Périer un tub de Torricelli fins a dalt del Puèi Domat ja que volia comprovar que la pressió havia de ser diferent a la de Clarmont- Ferrand.
Blasi era de Clarmont-Ferrand i per això va pensar amb el Puèi Domat.
|
Què??!! Fins i tot #elPequeñoNicolás ??
Serà possible...!!!
|
Dià!!! Lo quite #elPequeñoNicolás ??
Sera aquò possible??
|
| Mentre Mirabèl estava en plena preparació del disc #QuadèrnÒc la premsa de casa nostra anava plena d’un peculiar personatge: en Francisco Nicolás Gómez Iglesias. La morbositat i aquesta manera tan “elaborada” de fer periodisme per part dels mitjans de masses van fer que aquest personatge (anomenat per la pròpia premsa com el “pequeño Nicolás”) ens el vam haver d’empassar a totes hores ja que apareixia per tot arreu durant una bona temporada. La sorpresa va ser nostra quan vam veure que fins i tot ens apareixia en el nostre mapa d’Occitània! Però aquest cop, per sort, es tractava de “Le Petit Nicolas” de debò: el que va dibuixar el bordalès Sempé, el que ha omplert les lectures infantils d’una generació i el que ha inspirat el malnom d’aquest tal Francisco Nicolás que a hores d’ara ja ningú es recorda d’ell... |
Ens trobaràs fins a la sopa...
Però a la que serveixen al @RitzCarlton de #newyork
|
Ne te hèm pas ua sopa de morres...
Mès meilèu que t'anam har ua sopa au @RitzCarlton de #newyork
|
Amb tota aquesta sèrie de piulades i entrades amb el #QuEsÒc? preteníem estar ben presents a les xarxes socials i que els nostres seguidors ens trobessin fins i tot a la sopa... Però no a qualsevol sopa!
Cal saber que a Occitània hi ha una sopa molt especial, no exempte de controvèrsia sobre el seu origen, que és la vichyssoise. Sembla ser que va ser una invenció del cuiner occità Louis Diat que treballant de cuiner a l’Hotel Ritz Carlton de New York l’any 1917 va crear aquesta recepta tot recordant la sopa que la seva mare els feia en el seu poble natal i que ell i son germà refredaven afegint-hi llet freda. És per això que rep el nom de la ciutat occitana de Vichèi, molt propera al seu poble natal que és Montmarault.
Per la piulada en occità juguem amb l’expressió “har ua sopa de morres”, que vol dir tenir una mala actitud, posar mala cara, “fer morros”.
|
"Elle est à toi cette chanson, toi l'auvergnat..." Et lui?
|
“Aquesta cançó és per tu, tu que ets de l’auvèrnia…” Però i ell? D’on és ell? Qui va fer aquesta cançó?
Aquesta frase que hem citat és l’inici de la “Chanson pour l’Auvergnat” d’en Georges Brassens, una icona indiscutible de la chanson française, de la cançó de protesta que tan ha inspirat a molts cantautors d’una generació del nostre país. Però pocs saben que el lloc natal i d’infantesa d’en Georges Brassens es troba a la Provença, a Occitània. Així doncs una cançó dedicada a un occità per un occità.
Us deixem amb la cançó: https://www.youtube.com/watch?v=yY-iz7mLOYE
|
Abolició de la Repúlbica, col·laboracionisme amb el #IIIReich ...Mal que ens pesi, tot això va passar. #NazisMaiMés
|
Tot això va passar i va passar a Occitània. És una pàgina fosca de la història però no per això ha de ser oblidada. La ciutat occitana de Vichèy va ser, per raons molt cuirioses que expliquem al #TrivialOc, capital imposada del règim totalitari i d’extrema dreta del Mariscal Pétain entre els anys 1940 i 1944.
Cal tenir en compte que durant el règim de Pétain la República va ser abolida de facto i no va ser fins el 27 d’octubre del 1946 que, un cop alliberada França dels nazis, s’instaura la IV República.
|
Donnez-vous votre langue... au canard?
 |
Sembla ser que en un inici hi havia l’expressió francesa de “jeter sa langue aux chiens” per simbolitzar que hom refusava de la seva capacitat de parla ja que es veia incapaç de poder articular la solució a l’enigma o endevinalla que li estaven posant. És una expressió per anunciar que hom s’ha rendit.
Al segle XIX, però l’expressió va canviar per “donner” enlloc de “jeter” i canviant també l’animal per un gat (de l’expressió “mettre quelque chose dans l’oreille du chat” que ens presenta el gat com a confident i possessor de molts secrets i que per tant ens sabrà revelar la resposta).
Així doncs, la darrera metamorfosi d’aquesta expressió pels que es rendeixen als enigmes del #QuEsÒc? és obviament “donner sa langue au canard” per ser aquest l’animal emblemàtic de la gastronomia occitana i que de ben segur que al voltant d’un bon àpat occità amb gent de la terra i amb bona companya trobaríeu també les respostes a tots i cada un dels enigmes. Això si, per anar be us respondran amb la llengua pròpia del “langueduck”!
|
Contra els #nazis ... uns bons #Michelins
|
Tranquil·litat! No importa la teva silueta, la teva dieta o la teva constitució corporal (mentre tinguis hàbits saludables!), ni tampoc és necessari ser un cuiner de primera per lluitar contra el nazisme i la intolerància. Només cal tenir les idees a lloc i ben clares, com sembla que les tenia la classe obrera de la ciutat occitana de Clarmont-Ferrand.
I és que quan estem dient de “tenir uns bons Michelins” no ens referim a aquells "pneumàtics" que ens surten al voltant de la panxa fruït de l’obesitat abdominal (que per cert a França els fa molt riure que utilitzem aquesta expressió!); ni tampoc ens referim a les estrelles que tot restaurant reconegut busca. Ens referim als treballadors de la fàbrica de pneumàtics (aquest cop de pneumàtics de debò) de la casa Michelin, amb seu a Occitània.
L’Any 1889 els germans Michelin van crear aquesta empresa de pneumàtics a la ciutat occitana de Clarmont-Ferrand. Una empresa que va començar reparant pneumàtics de bicicleta i que ha anat creixent fins a ser la gran empresa que és a dia d'avui.
La qüestió és que durant un curt període dels anys 1940 la França pro-nazi del mariscal Pétain buscava una ciutat on instal·lar la nova capital del país ja que París estava ocupada. Clarmont-Ferrand n’era una candidata perfecta si no fos per un gran inconvenient: la gran massa obrera de les fàbriques Michelin no els hi era simpatitzant; això els va espantar i es van allunyar fins a Vichèi, que la van escollir finalment com a capital.
Dir-vos també que els famosos mapes i guies Michelin en aquella època ja s’editaven i es feien servir. Michelin va distribuïr des de Washington en acord secret les edicions dels mapes de l’any 39 a les tropes aliades pel desembarcament de Normandia ja que els nazis havien eliminat totes les senyalitzacions i indicacions de carreteres per dificultar la tasca a l’enemic.
Ara ja saps com Michelin va contribuïr a allunyar i fer fora els nazis. Però si vols farem veure que no t’hem dit res per poder presumir i lluïr d’una bona panxa espanta-nazis.
|
|
"qu'em parlo en patouès et quem dits bous"
|
|
"qu'em parlo en patouès et quem dits bous"
|
Aquesta piulada la vam fer el dia 11 de febrer, que en el calendari cristià s’escau amb la festivitat de la Mare de Déu de Lorda. Això és així perquè expliquen que el dia 11 de febrer de l’any 1858 una noia de 14 anys anomenada Bernadeta Sobirós i que vivia a Lorda, va tenir les primeres aparicions d’un total de 18 que li va fer la Verge Maria.
Es diu que aquell 11 de febrer la Bernadeta anava amb una de les seves germanes i una amiga seva pels marges del riu Gave de Pau per collir llenya. Degut a la seva fràgil salut ella no va gosar creuar les gelades aigües del riu per passar a l’altra banda tal com van fer les seves companyes. Al quedar-se sola, des de la tuta de Massavielha (la cova de Massavielha) se li va aprarèixer per primera vegada la Verge Maria. Aquesta cova és a dia d’avui lloc de pelegrinatge i hi ha una estàtua de la Verge Maria.
Lorda es un poble de la Bigòrra (Occitània) i la llengua materna de la Bernadeta era el gascó. Així doncs, tal com ho relata la Bernadeta, la Verge Maria se li va presentar en gascó dient-li: “Que soi era immaculada concepcion", així com altres frases que li va anar dient al llarg de les aparicions, sempre en occità: "Anat béouè en a hount et vi laoüa" (d’aqui la importància de l’aigua de Lorda), etc. Tant és així que amb l’estàtua de la Verge Maria que actualment hi ha a la cova de Massavielha hi ha la inscripció amb la grafia original: "Que soy era immaculada councepciou".
Vist doncs la passivitat amb la qual els polítics tracten la llengua occitana (sobretot a l’estat francès) sempre ens queda el consol d’encomanar-nos a la Verge Maria que, si resulta que el que ens explicava la Bernadeta fos cert, sembla que el tingui una mica més en consideració.
|
#TomoYObligo ne foguèt pas del #UltimoTangoAParigi
mes que'n foguèt son darrièr vertadièr.
|
A vegades diem “la meva vida és un tango” per referir-nos a que està plena de desenganys, de desamors, de nostàlgia, de tristesa, d’amors impossibles, de resignació. Per això aquest últim tango a París com a títol escollit per a la sisena pel·lícula de producció franco-italiana del director Bernardo Bertolucci per parlar-nos d’aquest amor desesperat, turmentat i impossible, amb un film que, aparegut l’any 1972, va provocar gran escàndol i va ser titllat de pornogràfic.
Però del personatge del qual us volem parlar hem de dir que es tracta d'un gran referent del tango i que és nascut mateix país polític que el de la capital esmentada en el títol d’aquesta pel·lícula. I en aquest cas, sembla ser que, segons diu el blog de Todo Tango, “Tomo y Obligo” va ser el seu darrer tango que va cantar. Això va passar la nit del 23 de juny de 1935, en una audició que va realitzar a Colombia. Hores després el nostre personatge moria en accident aeri.
Estem parlant de Carlos Gardel, el més cèlebre representant d’aquest gènere. Hi ha una gran controvèrsia sobre el seu lloc de naixement. Hi ha qui assegura que és nascut l’any 1890 a Occitània, a la seva capital Tolosa, i que el seu nom real és Charles Romuald Gardès. Hi ha documents que així ho proven (un testament hològraf, per exemple). En la declaració de la veu de Carlos Gardel com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO es va registrar que és “un cantant argentí nascut a França” (bé, nosaltres especificaríem que nascut a Occitània!!) sense que Uruguai pogués aportar documentació per desmentir-ho.
|
| Hi ha un petit aeroport des d'on sortir de missió amb avioneta. Potser fins a un desert... i reparar-la. #QuEsÒc ? #Mirabèl |
| I a un pichòt aeropòrt d'ont sortir en avioneta tà har las missons. Per anar lhèu entau desèrt... e l'adobar. #QuEsÒc ? #Mirabèl |
Hi ha un petit aeroport per a hidroavions sobre les aigües d’un llac a Biscarròssa, un dels llacs naturals més gran de les Lanas. De fet, Biscarròssa esta considerada la capital de la hidroaviació i tant és així que el llac se’l coneix pel “llac Latécoère” (empresa d’aviació fundada per l’occità Pèire Jòrdi Latecoèra i que anomenava així els seus models d’avions i d’hidroavions).
En un primer moment l’aeroport va néixer i servir pel correu aeri (l’Aréopostale: Compagnie Génerale Aéropostale). Antoine de Saint-Exupéry va ser ell mateix pilot de l’Aréopostale i a través del seu llibre “Vol de nuit” ens explica les seves experiències i entenem com en un inici, els pilots de l’aviació postal eren autèntics pioners de l’aviació, amb els grans riscos i conseqüències que això comportava.
Des d’aquest llac aeroport de Biscarrossa sortia el pilot Antoine de Saint-Exupéry per efectuar les seves missions. En la seva novel·la mes coneguda i famosa ens parla de com un pilot que s’avaria en el desert del Sahara es troba amb un peculiar personatge: El Petit Príncep.
|
Res millor per un dia com avui com anar fins al templet #Peynet
i asseure's en un banc
|
Uei qu'ei lo jorn per anar entau #KiosquePeynet
e s'assetar suu banc
|
Aquesta piulada es va publicar el dia 14 de febrer de 2015, dia que es celebra a molts països la festa de Sant Valentí o dia dels enamorats.
Durant els anys 40 i fins ben entrats els 80, hi havia una icona molt present en l’imaginari col·lectiu de tota una generació que era un dibuix de dos enamorats en un banc d’un templet d’un parc de la ciutat occitana de Valença.
El dibuix és obra de l’il·lustrador parisenc Raymond Peynet que, passejant pel parc l’any 1942, va contemplar-hi una escena que el va inspirar per dibuixar dos enamorats. Ràpidament aquesta parella d’enamorats va tenir molt d’èxit i va circular molt dins de l’imaginari popular. Peynet en va realitzar tota una sèrie de dibuixos dels dos enamorats. En alguns d’aquests dibuixos de la sèrie, es veuen els dos enamorats asseguts en el banc de davant del templet. Sembla ser que la cançó Les amoureux des blancs publics del cantautor occità Georges Brassens s’inspira d’aquests dibuixos.
Des de l’any 1966 el templet del parc de Valença porta el nom de l’il·lustrador: le kioske Peynet.
Des de l’any 1985, La Poste del municipi francès Saint-Valentin treu cada 14 de febrer un segell amb els enamorats de Peynet.
|
#TerraDePelegrins però se‘ns en ha colat un de despistat que va perdent coses #carnestoltes
 |
Occitània és terra de pas, terra inevitable per tots els europeus que per terra volen accedir a la península ibèrica. Aquest fet és de cabdal importància tant a dia d’avui com sobretot a l’Edat Mitjana i segles posteriors. Va ser d’especial importància també per les pelegrinacions cap a Santiago de Compostela i cap a Montserrat. Son nombrosos els camins i llocs de pas i de parada establerts i marcats pels anys.
Però per les dates en que es va fer la piulada resulta que hem retrobat un pelegrí ben despistat que va perdent les seves pertinències pel camí. Aquest personatge no és occità i podríem dir que “no se li ha perdut res” per aquí... Però d’aquesta manera avancem un dels personatges que serà present en el mapa del disc #QuadèrnÒc en clau d’humor per a despistar el personal.
No oblidem que el joc del #TrivialÒc s’inspiria i es basa en el mateix principi que el joc d’aquest personatge a on al final de cada llibre hi havia un llistat amb tot de coses a trobar. És el nostre petit homenatge cap a ell.
Així que… ja l’has trobat? I has trobat tots els elements del #TrivialÒc ?
|
La #SeparacioDePoders en un estat modern: un invent #MadeInÒc ?
|
La #SeparacionDelsPoders dels estats modèrns: una invencion #MadeInÒc ?
|
| Doncs sí! És un invent occità ja que qui va elaborar la teoria de la separació de poders en els estats moderns va ser el gascó Carles Loís de Secondat, baron de La Breda e de Montesquieu. Montesqueiu en va parlar sobretot en el seu llibre escrit en francès De l'esprit des lois publicat a Ginebra l’any 1748 i fruït de 14 anys de treball. |
Tot l'any buscant-lo per ara jutjar-lo. I tot perquè s'escapi cap a #Aragon i fins l'any que ve! #DimartsGras
|
Lo cercam tota l'annada per lo jutjar uei. E que se nos es escapat tà #Aragon A l'an que vèn! #DimarsGras
|
Ja podeu endevinar que aquesta piulada es va fer el dimarts gras, de carnestoltes. Cal precisar que si bé nosaltres celebrem el dijous gras i el dimecres de cendra, ells celebren més aviat el dimarts gras. Moltes cançons, danses i tradicions giren al voltant d’aquesta data: lo dimars gras.
Concretament a la ciutat bearnesa de Pau celebren el Carnaval Biarnés. Un carnaval que ja comença a principis d’any anant a Jaca a buscar en Sent Pançard (el que seria el nostre rei carnestoltes) i va fent el recorregut per pobles fins a arribar a Pau. Un cop a Pau es fan una setmana de festes, concerts i balls, i el dimarts gras en Sent Pançard és jutjat culpable i se’l crema. Però en algunes ocasions la versió de la història és que aquest rei de la festa aconsegueix escapar-se fins a l’Aragó i refugiar-se fins l’arribada del proper any.
|
En un dia com avui, tothom parla en occità
per defensar un dret fonamental i acabar amb la discriminació.
|
Aquesta piulada es va fer el dia 28 de juny, dia de l’orgull gai. En aquesta data es commemoren els fets dels aldarulls de Stonewall (EEUU) de l’any 1969: la comunitat homosexual es va negar activament per primera vegada a ser criminalitzada per les recorrents batudes policials.
A dia d’avui és, per extensió, el dia de l’alliberament LGBTI+ (en favor de tot el ventall de diversitats sexuals, afectives i de gènere), tot i que la paraula que més sona aquest dia és la de “gai”.
I què hi té a veure Occitània en tot això? L’etimologia de la paraula gai ens hi porta!
La paraula homosexual (tot i que sembla ser que apareix per primer cop en una publicació alemanya anònima de l’any 1869, escrita per l'hongarès austríac Karl-Maria Kertbeny en un pamflet que donava suport a la revocació de les lleis contra la "sodomia" a Prússia) va ser utilitzada en Psychopathia Sexualis (1886), un estudi de Richard von Krafft-Ebing sobre el que en aquella època es considerava una desviació sexual.
Per tant el terme homosexual va acabar prenent una forta connotació clínica associada a una patologia, malaltia o desviació que calia curar i corregir. D’aquí va sortir la necessitat de trobar una nova paraula que no tingués aquestes connotacions negatives. A partir dels anys 1950 la comunitat homosexual de San Francisco va popularitzar la paraula gai per referir-se als homosexuals (segons les cultures aquest terme designa només l’homosexualitat masculina o bé també la femenina). Ja trobem exemples de l’us de la paraula gai abans dels anys 50 (hi ha qui diu que ja es va utilitzar a finals del segle XIX de seguida com a reacció a les connotacions negatives) però encara no eren del tot populars: el film Bringing up Baby de l’any 1938, el musical Better Sweet de l’any 1929…
La paraula gai és una paraula occitana que prové del llatí gaudium i que vol dir alegre, plaent, sense preocupacions. En un primer moment aquesta paraula no tenia cap connotació sexual. Es parlava del gai saber o de la gaia ciència per referir-se al saber fer de la poesia trobadoresca. Dins la literatura trobem molts exemples amb aquest us de la paraula gai tan en occità com en català, castellà i francès (en poemes d’Antonio Machado, per exemple). Degut a la forta influència de la cultura occitana i sobretot francesa a Angleterra, ja des del segle XII aquesta paraula era també utilitzada en anglès.
És a partir del segle XVII que aquest terme prèn, sobretot en anglès, una connotació sexual ja que servia com a eufemisme per referir-se a persones de vida alegre i despreocupada de les normes morals: prostitutes, homes que van amb moltes dones, prostitució masculina...
Així va ser com va sorgir la idea d’utilitzar la paraula gai per a referir-se a l’homosexualitat. A més a més escrit en anglès gay coincideix amb l’acrònim "Good As You" aportant aquest sentiment d’orgull.
La paraula occitana gai, que ja pràcticament estava en desús, ha tornat des dels EEUU carregada d’un nou significat i vigència.
Ara que coneixem el viatge d’anada i tornada d’aquesta paraula, malgrat les modes i la tendència a pronunciar-la amb fonètica anglesa (gay), us proposem de recuperar-ne el seu origen tan a nivell fonètic com d’escriptura: gai.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada