La llengua occitana

Història

L'occità és una llengua romànica (una llengua que històricament neix d'una derivació del llatí vulgar). Apareix cap al segle X.

Hi ha qui afirma que el català i l'occità constituïen una única llengua a l'edat mitjana i que només es va separar en dues llengües clarament diferenciades entre finals del segle XIII i principis del XIV. 

Va ser la primera llengua romànica que es va escriure.

L'esplendor de la civilització occitana fou des del segle XI fins al XIII. Durant aquest període, el codi gràfic occità era molt unificat, i no sols era una llengua vehicular, sinó que també era una llengua de cultura, jurídica i administrativa, utilitzada en un immens territori i tan prestigiosa que fou emprada per molts escriptors estrangers. L'occità es coneix sobretot com a llengua de la lírica dels trobadors a l'edat mitjana, i durant un temps va ser considerada la llengua més apta per a la poesia a Itàlia i Catalunya. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català amb fortes influències occitanes.

Finalment, quan Occitània va passar sota el domini francès (amb la fi del catarisme) l'occità va perdre protagonisme en la llengua escrita en favor del francès.

Occità o Llengua d'Òc

El primer intent d'anomenar les llengües vulgars del llatí fou un escrit per Dante, qui escrigué en el seu De vulgari eloquentia: "nam alii oc, alii si, alii vero dicunt oil" ("alguns diuen òc, d'altres diuen sì, i d'altres diuen oïl"). Aquesta manera de definir les llengües romàniques pel seu lèxic tractava d'una paraula bàsica ("sí") a totes tres de les llengües principals de l'edat mitjana i ben conegudes a Itàlia. Parlava, doncs, de la llengua d'òc (l'occità), la llengua d'oïl (el francès), i la llengua del sì (l'italià). És clar que no era això l'únic tret definidor de cada grup.

La paraula "òc" ve del llatí vulgar hoc ("això"), mentre "oïl" (avui en dia, "oui") ve del llatí hoc illud ("això és"). D'altres idiomes romànics deriven aquest mot del llatí sic, "així [és]", com ara el català (sí), castellà (sí), italià (sì), lombard occidental (sé), i portuguès (sim). En català medieval la partícula afirmativa era hoc. Actualment només es conserva en la llengua parlada a la Catalunya Nord.



L'occità actual

El domini lingüístic actual de l'occità s'estén per quatre Estats: 
  • El terç sud de l'Estat francès 
  • La Val d'Aran, a Catalunya (aranès) 
  • Les Valadas Occitanas, a Itàlia (una franja del Piemont i un tros de la Ligúria) i a un enclavament de Calàbria (la Guardia Piemontese) 
  • El Principat de Mònaco (on l'occità coexisteix amb el monegasc) 
El nombre de locutors és incert, s'acostuma a situar entre 500.000 i 3 milions, tot i que la població que hi habita ronda els 16 milions d'habitants.

El seu ús ha conegut un declivi constant a partir de principis del segle XX. En poc menys de 150 anys, de llengua dominant al seu territori l'occità ha passat a ser una llengua minoritària a tot el seu espai tradicional, especialment a les zones compreses dins l’Estat francès.

Els factors que han propiciat la pèrdua de l'occità són bàsicament tres: 

  1. Els conflictes bèl·lics internacionals que obligaren els autòctons a integrar l'exèrcit i a aprendre la llengua d'Estat, 
  2. L'escolarització, que començà a l'Estat francès a partir de 1880 
  3. L'arribada, a partir del segle XX i més intensament després dels anys 60, a moltes parts d'Occitània de poblacions no occitanòfones. 
A l’Estat francès no té cap reconeixement legal més enllà de ser considerat "patrimoni de la República” per la Constitució i autoritzat en l’educació (gràcies a la llei Deixonne).
Té una situació legal precària car en diverses ocasions l'Estat francès s'ha mostrat refractari a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. 

A Catalunya ha assolit l'estatus de llengua cooficial arran de l'Estatut d'Autonomia del 2006. El 22 de setembre de 2010 es va aprovar una llei dita "Llei de l'occità, aranès a Aran" que oficialitza l'ús de l'occità a tot Catalunya, fent d'aquesta llengua la tercera cooficial a aquest territori. 

A l'Estat italià la llengua occitana, com algunes altres minories lingüístiques, ha obtingut una reconeixença legal arran de la llei 482/1999. 

Des del 5 de novembre de 2014, es declara llengua cooficial de l'Euroregió Pirineus Mediterrània.


Els sis grans dialectes

En general es distingeixen sis grans dialectes de l'occità: lemosin, auvernhat, vivaroaupenc, lengadocian, provençau i gascon:




Vols sentir l'occità i els seus dialectes?


En aquest enllaç trobaràs un mapa en el qual podràs accedir a una mostra d'informants natius de cada una de les zones. L'objectiu d'aquest estudi (que també s'ha fet i s'està fent en altres llengües) és el de passar una mateixa enquesta als diferents informants voluntaris (que han de complir unes característiques determinades) per tal de comparar unes mateixes frases i expressions en els diferents dialectes i variants locals, especialment pel que fa a la prosòdia (és a dir, a l'entonació que cada parlant dóna per donar sentit i expressivitat a la frase).

Aquest estudi està essent realitzat pel següent equip de professionals:

2 comentaris:

  1. Perdoneu pero encara que no tinc gaire formació linguística, tinc una forta sensació de que el català ve a ser o com un germà o un fill primerenc de l'occità. Un detall significatiu, a l'edat mitjana en català es deia "hoc" per "sí", hoc en occità es "aixó", que equival a "sí" a la pràctica, oi?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola,

      Doncs sí, aquesta sensació que tens sembla ben certa. Segons els lingüistes, l'occità i el català serien llengües germanes. Tal com diem en aquesta pàgina:

      "Hi ha qui afirma que el català i l'occità constituïen una única llengua a l'edat mitjana i que només es va separar en dues llengües clarament diferenciades entre finals del segle XIII i principis del XIV."

      I totalment correcte pel que et refereixes a l'"hoc". Com pots veure, també ho esmentem en aquesta pàgina:

      "La paraula "òc" ve del llatí vulgar hoc ("això"), mentre "oïl" (avui en dia, "oui") ve del llatí hoc illud ("això és"). D'altres idiomes romànics deriven aquest mot del llatí sic, "així [és]", com ara el català (sí), castellà (sí), italià (sì), lombard occidental (sé), i portuguès (sim). En català medieval la partícula afirmativa era hoc. Actualment només es conserva en la llengua parlada a la Catalunya Nord."

      Moltes gràcies per les teves observacions.

      Una abraçada!



      Elimina